URC

Fa uns mesos que estic a Instagram. Allà he trobat molts dels joves, nois i noies, que havia conegut com a infants i adolescents quan portava la catequesi del convent d'Arenys de Mar. Hi pengen les seves fotos. Saben cuidar el seu cos, saben posar per la fotografia, saben vestir-se a la moda i saben usar els filtres del mòbil. Se'ls veu orgullosos de la seva figura, i amb raó. A vegades semblen baixats de l'antic Olimp. Intercanvien "piropos" en els comentaris a sota de les fotografies, i gairebé em sento temptat d'afegir-m'hi... Pensant-hi, potser expressen alguna cosa que va més enllà de les seves fotos. Ens parlen d'un món, del nostre món occidental, que es mira al mirall amb satisfacció, que es sent justificadament orgullós de tants avenços assolits, de tanta salut i vida allargant-se durant tants anys per a tanta gent, de tanta informació a l'abast de la mà només de fer un "clic". Tot sembla sota control, i se'ns passa el missatge que tot està a punt perquè cadascú cerqui, i trobi, la seva felicitat. Quan, de cop, tot sembla saltar. La pandèmia del Covid-19 ens fa sentir fràgils i vulnerables. Potser ens havíem cregut que seríem déus, i el virus ara ve a recordar-nos que som humans...

I, mentrestant, ens encarem cap a la Setmana Santa, i vaig rumiant els textos d'Isaïes que llegim cada any pel Divendres Sant, abans de sentir la Passió segons Sant Joan. Déu no ens ve a trobar com un déu. De tan desfigurat, ni tan sols semblava un home (Is 52,14). L'antic relat de la Torre de Babel ja ens havia avisat que no s'arriba a Déu fent pujar fins al cel la nostra ciència i tecnologia, ni tampoc sentint que ho tenim tot sota control. Déu baixa, ve a trobar-nos, allà on semblem menys divins, allà on ens descobrim febles, vulnerables i contingents, fins i tot allà on se'ns presenta, com una evidència indesitjada, la nostra realitat de pecadors. Les seves ferides ens curaven (Is 53,5). Que estranya i difícil de comprendre que se'm presenta aquesta frase cada any! Com poden curar unes ferides? La resposta es troba en el verset anterior: Ell portava les nostres malalties i havia pres damunt seu els nostres dolors. (Is 53,4) 

Aquests dies a la vida religiosa molts recordem l'heroisme dels nostres antecessors, que s'exposaven al contagi i oferien generosament la vida en temps de pesta per tenir cura dels infectats. A nosaltres, però, se'ns mana d'estar a casa, i entenem que ha de ser així. Potser són dies en què hem de redescobrir el valor de la pregària. Som cridats a ser intercessors, ja que creiem que Déu pot intervenir i, fins i tot quan no ho diu, el món compta que nosaltres ho demanarem. Però només intercedirem correctament si baixem al fons, si entrem en les seves ferides, allà on Ell fa seu el dolor dels malalts i dels seus familiars, el cansament del personal sanitari, l'esquerda que aquest virus ha obert en la nostra seguretat personal i col·lectiva; allà on Déu no ens ve a trobar com un déu ni com un perfil d'Instagram; allà on entenem el que deia aquell gran mestre de la vulnerabilitat com a camí cap a Déu que fou el germà Roger de Taizé: Amb les nostres espines, Tu encens un foc. I en les nostres mateixes lesions, hi fas créixer una flor del desert.

Fra Eduard Rey, 

Ministre Provincial dels Caputxins de Catalunya i President de l'URC