URC

ON ESTÀ DÉU?

Afortunadament, al costat dels  terrorífics i gairebé morbosos noticiaris televisius sobre la pandèmia, apareixen altres veus alternatives, positives i esperançadores.

Alguns recorren a la història per a recordar-nos que la humanitat ha passat i superat altres moments de pestes i pandèmies, com les de l'Edat mitjana i la de 1918, després  de la primera guerra mundial. Uns altres se sorprenen de la postura unitària europea contra el virus, quan fins ara discrepaven sobre el canvi climàtic, els immigrants i el armamentisme, segurament perquè aquesta pandèmia trenca davanteres i afecta als interessos dels poderosos. Ara als europeus els toca sofrir una mica del que pateixen els refugiats i immigrants que no poden travessar fronteres. Hi ha  humanistes que assenyalen que aquesta crisi és una espècie de “quaresma secular” que ens concentra en els valors essencials, com la vida, l'amor i la solidaritat, i ens obliga a relativitzar moltes coses que fins ara crèiem indispensables i intocables. De sobte, baixa la contaminació atmosfèrica i el frenètic ritme de vida consumista que fins ara no volíem canviar. Ha caigut el nostre orgull occidental de ser omnipotents protagonistes del món modern, senyors de la ciència i del progrés. En plena quarantena domèstica i sense poder sortir al carrer, comencem a valorar la realitat de la vida familiar. Ens sentim més interdependents, tots depenem de tots, tots som vulnerables, necessitem els uns dels altres, estem interconnectats globalment, per al bé i el mal.

També sorgeixen reflexions sobre el problema del mal, el sentit de la vida i la realitat de la mort, un tema avui tabú.  La novel·la La pesta d'Albert Camus de 1947 s'ha convertit en un best seller. No sols és una crònica de la pesta d'Orà, sinó una paràbola del sofriment humà, del mal físic i moral del món, de la necessitat de tendresa i solidaritat.

Els creients de tradició judeo-cristiana ens preguntem pel silenci de Déu davant aquesta epidèmia. Per què Déu ho permet i calla? És un càstig? Cal demanar-li miracles, com demana el P. Penéloux en La pesta? Hem de retornar a Déu el bitllet de la vida, com Iván Karamazov en Els germans Karamazov, en veure el sofriment dels innocents? On està Déu?

No estem davant un enigma, sinó davant un misteri, un misteri de fe que ens fa creure i confiar en un Déu Pare-Mare creador, que no castiga, que és bo i misericordiós, que està sempre amb nosaltres, és el Emanuel; creiem i confiem en  Jesús de Natzaret que ve a donar-nos vida en abundància i es compadeix dels que sofreixen; creiem i confiem en un Esperit vivificant, Senyor i dador de vida. I aquesta fe no és una conquesta, és un do de l'Esperit del Senyor, que ens arriba a través de la Paraula en la comunitat eclesial.

Tot això no impedeix que, com Job, ens queixem i querellem davant Déu en veure tant de sofriment, ni impedeix que com el Qohelet o Eclesiastés constatem la brevetat, levitat i vanitat de la vida. Però no hem de demanar miracles a un Déu que respecta la creació i la nostra llibertat, vol que nosaltres col·laborem en la realització d'aquest món limitat i finit. Jesús no ens resol teòricament el problema del mal i del sofriment, sinó que a través de les seves nafres de crucificat-ressuscitat ens obre a l'horitzó nou de la seva passió i resurrecció; Jesús amb la seva identificació amb els pobres i els que sofreixen, il·lumina la nostra vida; i amb el do de l'Esperit ens dona força i consol en els nostres moments difícils de sofriment i passió.

On està Déu? Està en les víctimes d'aquesta pandèmia, està en els metges i sanitaris que els atenen, està en els científics que busquen vacunes antivirus, està en tots els que en aquests dies col·laboren i ajuden per a solucionar el problema, està en els que resen pels altres, en els quals difonen esperança.

Acabem amb un salm de confiança que l'Església ens proposa els diumenges en l'hora litúrgica de les Completes, per a abans d'anar a dormir:

“Tu que vius sota l'empara de l'Altíssim i passes la nit sota l'ombra del Totpoderós, vaig donar al Senyor: refugi, baluard meu, el meu Déu en qui confio.

Perquè ell et deslliura de la xarxa del caçador, de la pesta funesta: amb les seves plomes et protegeix, sota les seves ales trobes refugi: escut és la seva fidelitat.

No temeràs el terror de la nit, ni la fletxa que vola de dia, ni la pesta que avança en les tenebres, ni l'assot que devasta al migdia” (Salm 90,2-7).

Potser la nostra pandèmia ens ajuda a trobar a Déu on no ho esperàvem. 

Víctor Codina sj