Paraules del P. Màxim Muñoz, cmf. amb motiu de la celebració de la Jornada Mundial de la Vida Consagrada

Paraules del P. Màxim Muñoz, cmf. amb motiu de la celebració de la Jornada Mundial de la Vida Consagrada


01/01/1970

Activitats

Paraules introductòries

En aquesta eucaristia membres de les diverses formes de vida consagrada, juntament amb tot el Poble de Déu ens trobem com a Església de Barcelona al voltant del seu Pastor, Mons. Joan Josep Omella, acompanyat del nou delegat diocesà de Vida Consagrada, P. Joan Josep Moré.

Un any més, seguint la tradició inaugurada pel Papa Joan Pau II el 1997, volem donar gràcies a Déu i celebrar el do d’aquesta forma de vida dins de l’Església.

El lema d’enguany és “Pare nostre. La vida consagrada testimoni de l’amor de Déu”. Vol recordar que, ara fa 20 anys, l’any 1999, Sant Joan Pau II va proposar a l'Església un any dedicat al Pare amb l'objectiu de preparar-la per l’arribada del nou mil·lenni.

Avui, 20 anys més tard, l’Església ens recorda als consagrats que som i hem de ser encara més, amb la nostra vida i testimoni, presència de l’amor de Déu.

En aquesta festa de la presentació del Senyor, amb Maria i amb Jesús cadascú de nosaltres volem fer-nos nostres les paraules del salm “heus ací, Déu meu, que vinc a fer la vostra voluntat”, fent realitat una de les peticions del Parenostre, pregària ensenyada i feta vida per Jesús.

Aquesta voluntat de Déu Pare no és altra que fer realitat el seu Regne d’Amor, i en concret mostrar amb paraules i obres com Déu estima entranyablement cada persona, especialment els fills i filles perduts, llunyans o sofrents. Jesús és “el rostre de la misericòrdia del Pare”, com indica el títol de la butlla amb què el Papa Francesc convocava el Jubileu Extraordinari de la Misericòrdia.

Les persones consagrades, seguint de prop l’estil de vida del Crist, ens sentim interpel·lats i esperonats pel lema d’aquesta Jornada a ser aquests testimonis de l’amor del Pare envers els nostres mateixos germans o germanes de comunitat, els membres de les nostres famílies; i envers les persones amb què ens trobem cada dia al carrer, al barri, l’escola, la universitat, l’hospital, la residència, la parròquia, el centre obert, les comunitats cristianes, els monestirs...

En aquests àmbits maldem per tenir molt clar que l’important no és tant l’activitat que fem, la institució que gestionem o els projectes que portem endavant, sinó sobretot la paraula, el gest, el somriure, l’abraçada, la mirada que transmet l’amor que el Pare té per cada persona. Un amor ben concret i personal que refà per dins, dona esperança, reconcilia, purifica, esperona... És exigent, però ben bonic, ser instruments de l’amor del Pare.

Demanem, doncs, en aquesta eucaristia que la vida consagrada siguem i ajudem a ser dins l’Església i el món el rostre, les mans, el cor, els ulls de Déu, el nostre Pare.

 

P. Màxim Muñoz Duran, cmf

President de l’URC

2 de febrer de 2019