URC

L’Editorial Claret i la URC van presentar, en català, La força de la vocació, un llibre-entrevista fruit d’una llarga i reposada conversa entre el Papa Francesc i Fernando Prado. Recollim una crònica de la presèntació del llibre així com el text complet de dues intervención, corresponents a l’Abat de Poblet i a la Vicepresidenta de l’URC.

El papa Francesc posa deures a la vida religiosa

Font: Claret. Claretians de Catalunya.

http://claretians.cat/es/2018/12/19/papa-francesc-deures-visa-religiosa/

Barcelona, 19 de desembre de 2018. La sala Pere Casaldàliga de la Llibreria Claret va acollir, ahir, la presentació del llibre La força de la vocació, una conversa profunda entre el Papa Francesc i Fernando Prado, missioner claretià i director de l’Editorial Publicaciones Claretianas.

El llibre, en forma de conversa, aprofundeix en qüestions sobre la vida consagrada i tracta temes que afecten la vida de l’Església a l’actualitat. La renovació postconciliar, l’acollida i discerniment que cal fer de les vocacions, l’estil de formació, els vots, la missió compartida, la vida en comunitat, el profetisme, les noves formes de vida consagrada i la interculturalitat són només alguns dels grans temes que s’aborden al llarg de la conversa i sobre els quals el Papa Francesc sempre té una anècdota, una paraula profunda, una reflexió o una interpel·lació.

Màxim Múñoz, president de la URC, va donar la benvinguda als ponents i assistents, i va remarcar la diferent procedència de cadascun d’ells amb l’interès de poder obtenir impressions i perspectives diverses. Hi van intervenir: Octavi Vilà, abat del Monestir de Poblet; l a germana Rosa Masferrer, vicepresidenta de la Unió de Religiosos de Catalunya i Míriam Díez, periodista i directora de l’Observatori Blanquerna Comunicació, Religió i Cultura.

Octavi Vilà, que ens va oferir la seva perspectiva des d’una vida monàstica, va remarcar les paraules de l'autor Fernando Prado, que definien al Papa Francesc com "un home gegant i senzill al mateix temps, un home de Déu entusiasta i realista alhora, un consagrat que viu feliç seguint Jesús d'aquesta manera: servint a l'Església i als germans. Un home convençut de que les seves paraules poden fer més bé que no pas el seu silenci i que per això corre el risc d'obrir-se a la confiança.” Va concloure recomanant el llibre pel seu estil planer però directe, per ser un llibre incisiu, que fa pensar, que interroga i qüestiona.

La germana Rosa Masferrer va citar un fragment del Llibre de la Saviesa (cap.6 vs 7) "El senyor de tothom no recula davant de ningú. No l'impressiona ni poc ni molt la grandesa, perquè ell ha fet el petit i el gran. La seva providència és per a tothom" afirmant que el verset era aplicable al Papa Francesc. Va destacar el to càlid i reposat de les preguntes i respostes del llibre i va remarcar que era una invitació a la reflexió, a la contemplació i, sobretot, a l’interacció.

Míriam Díaz, que ens va oferir la seva visió com a cristiana i laica, va destacar del llibre la idea de mirar el passat amb gratitud, l’agraïment i la felicitat de viure la vocació i de no oblidar l’equilibri entre missió i fonaments, així com de viure el present amb passió. La periodista va explicar que el Papa Francesc es mostrava molt agraït però que posava deures i que era crític amb el sedentarisme, la comoditat i la riquesa. També va insistir en la idea de la vida consagrada com a necessitat, com a do i com a presència indispensable. Va subratllar la pregària, la pobresa i la paciència com a tres grans conceptes que el Papa Francesc repetia al llarg del llibre.

Màxim Muñoz va concloure l’acte demanant als ponents la frase del llibre que els hagués resultat más significativa. Vilà va destacar el fragment que deia:

“Sense la passió enamorada per Jesús, no hi ha futur possible a la vida consagrada” (p. 36). La germana Masferrer va escollir: “Avui has de jugar tu mateix, i buscar tu mateix la voluntat de Déu, en comunitat, amb els teus superiors o també sol, però has de sortir a buscar la voluntat de Déu” (pàg. 41) i finalment, Míriam Díaz es va quedar amb la frase “El veritable amor mai no és rígid” (p.25)

Intervenció d’Octavi Vilà, abat de Poblet

Fernando Prado entrevista a un home gegant i senzill al mateix temps, un home de Déu entusiasta i realista alhora, un consagrat que viu feliç seguint Jesús d’aquesta manera, servint a l’Església i als germans. Un home convençut de que les seves paraules poden fer més bé que no pas el seu silenci i que per això assumeix, corre el risc d’obrir-se a la confiança. El Papa Francesc és un consagrat, algú que ha viscut molts anys la vida consagrada en primera persona, com a novici, com a formador, com a provincial i això es nota, la vida consagrada és la seva vida. Com a consagrat visqué el Concili Vaticà II i la seva aplicació.

Durant aquesta aplicació els ordes i les congregacions assumiren el repte de caminar sortint al pas de les noves urgències: la globalització, la interculturalitat, la inculturació, la formació vista des d’una nova, més rica i més humana perspectiva, la missió i la reestructuració. Com en tot camí s’ha encertat en algunes coses i s’ha errat en d’altres. S’ha avançat i a vegades davant les pors als canvis s’ha fet marxa enrere i s’han tancat files. Al Papa Francesc li desagraden abans que res les normes rígides, això es nota en les seves respostes amables, planeres i fraternes. Com tota persona la seva personalitat és complexa i polièdrica però sempre creïble i autèntica. Aquest pare savi, aquest germà i company de camí, com el defineix Fernando Prado, no s’està de dir el que pensa i per això mateix a vegades ens sorprèn.

Pel Papa Francesc les persones consagrades no han de fer soroll però s’ha han de deixar la pell, moguts per la força de la seva vocació. Si ens guiem tant sols per criteris humans mai no podrem arribar a copsar i a explicar una vocació religiosa o sacerdotal. Sols s’explica per viure la crida de Jesús enamorat, sols s’explica com una història d’amor, que com totes les històries d’amor té un punt d’irracional, sempre amb una part difícil o impossible d’explicar. És la santedat “de la porta del costat” de la que el Papa Francesc parla ja a l’Exhortació Apostòlica Gaudete et exultate.

L’aplicació del Concili Vaticà II.

El Concili Vaticà II va demanar a la vida consagrada una renovació arrelada, interpretar els signes dels temps essent fidel a les primeres arrels, a les fundacionals dels ordes i congregacions. Fou un camí, diu el Papa, lent, fecund però també desordenat. Certament calia un major diàleg amb el món i obrir portes; però hi va haver de tot, ritmes ben diversos amb exageracions, resistències, problemes per excés o per defecte i tanmateix qui “es va fer l’orni” amb expressió del mateix Papa. Els problemes van raure, ja ho diu el Papa també a la Gaudete et exultate, quan es va recórrer a la ideologia perquè la vida consagrada, la vida de l’Església no pot ser reduïda a la ideologia. No pot ser massa teòrica, caure en el gnosticisme o ser en una imitació dels antics essenis, per citar dos exemples als que recorre Francesc. La font de la vida consagrada és l’amor; aleshores recórrer a la rigidesa d’una observança superficial no ajuda a la vertadera vocació. Cal evitar les “vergonyes” de les que li parlava una monja a Francesc, les inútils humiliacions d’haver de demanar les coses per escrit per simples que fossin. Pot semblar la rigidesa una seguretat, però és falsa seguretat perquè no ajuda a l’equilibri, que no ha de ser “equilibrista”, diu Francesc, sinó que es va aconseguint caminant per criteris evangèlics i de diàleg amb els signes dels temps. Si la vida consagrada no camina, sinó ho fa a la presència de Déu, si ho fa sense buscar la perfecció; aleshores ha perdut el seu sentit. Aquesta mateixa idea de la vida monàstica com a camí és la que té sant Benet en la seva Regla.

Pobresa, pregària i paciència.

La vida consagrada no és un oasi de pau, sinó hi ha tensió no hi ha vida consagrada. Explicava l’abat Maur Esteva que va entrar a Poblet cercant una estabilitat, una tranquil·litat; ell va entrar l’any 1958; doncs bé als pocs anys tot trontollava en bufar l’Esperit sobre el Concili Vaticà II; aleshores s’adonà de que aquella falsa tranquil·litat que cercava no era la vertadera crida de Déu sinó que Déu no ens vol abaltits sinó ben desperts, ben atents al que vol de nosaltres en cada moment. Una vida basada en les tres “p”, diu Francesc: la pobresa, la pregària i la paciència. Com diu sant Benet és per la paciència que participem dels sofriments de Crist.

En aquesta situació, amb un ambient una mica enrarit, diu el Papa, han aparegut diverses reaccions. Noves formes de vida consagrada mentre que d’altres pensaven que era millor disciplinar en lloc d’acompanyar als consagrats amb paciència. Tot plegat va portar a creure que nous moviments podien ser la resposta i expressar millor la vida consagrada. El Papa Francesc és escèptic davant d’aquest fenomen, com a mínim prudent, però diria que va més enllà de la simple prudència. Per a ell en la vida consagrada sempre hi ha d’haver conflicte, han de sorgir qüestions sobre el que és avançar i millorar i no hi ha raó per negar-ho tot això  perquè sinó caminem no les podrem superar mai. Frase que em sembla genial és quan diu el Papa Francesc “L’única manera de disciplinar l’Església és amb l’Evangeli”.

Problemàtica actual.

Els problemes són diversos, un és la funcionalitat, l’utilitarisme podríem dir, avantposar la feina a fer a la vida de comunitat i de pregària. Un altre és la deseseuropeïtzació. El Papa Francesc és crític amb la recerca de vocacions en altres terres, amb el tràfic de novícies, com ho defineix; per Francesc s’hi vas a la perifèria hi vas per quedar-t’hi i si t’hi quedes has d’intentar ser fecund però allí sinó més val que no hi vagis. El camí de la vida consagrada és el camí de la inserció eclesial, dins de les categories eclesials, dins de la vida espiritual i amb els bisbes com a pares, germans i amics i dins de cada Església local.

La renovació que ens demanava el Concili implica mirar al passat amb gratitud, rescatar el que sigui més autèntic i purificar-ho. No ser simplement peces de museu; tampoc no sobredimensionà als nostres fundadors, una reflexió molt interessant, que el Papa Francesc conclou dient que no són Jesucrist tot i ser admirables i imitables, una idea ben en sintonia amb la Regla de sant Benet que seguim els monjos on Crist és a qui no s’ha d’anteposar res. No perdre mai de vista per qui ens hem compromès, perquè la presència de Crist ho és tot en la nostra vida, sense passió enamorada per Crist no hi ha fets possibles.

Però vivim en un temps concret i avui per avui és més difícil viure la vida religiosa, per viure la vocació de manera adulta cal discerniment i per poder discernir cal no caminar sol sinó fer-ho en comunitat, amb algú que ens acompanyi i afrontar les coses amb allò que és propi de cadascú, amb els dons i talents que ens dona Déu, assumint les nostres febleses, tant físiques com morals, que diu sant Benet a la Regla. La nostra vocació avui no es pot viure obeint tant sols o fer-ho de manera irreflexiva; alguns encara defensen que cal disciplina perquè qui obeeix no s’equivoca. El que cal és entendre avui la vida religiosa des de la disponibilitat per no ser una vida sense ànima, viure la força de la vocació amb alegria, ho ha dit molts cops el Papa Francesc; si no hi ha força en viure els nostres carismes, no es pot atraure a ningú i tant sols se’ns acostarà qui cerqui la vida consagrada com un refugi i això és sempre un error.

Formar i acompanyar.

És important per tant acompanyar les vocacions i no és gens fàcil, cal fer-ho potenciant la realització d’un mateix, amb una puresa d’intencions per evitar cercar-nos a nosaltres mateixos, la nostra comoditat tot cercant un recer. Mai la nostra vocació serà pura en la seva totalitat, però ha de ser-ho en gran part. Cal formar valorant la persona, fent que creixi artesanalment, evitant el clericalisme, l’elitisme i fonamentant-nos en la vida espiritual, la vida comunitària, la vida d’estudi i la vida apostòlica; deixant espai als límits i evitant condicionants psicològics i afectius que no tenen cabuda en la vida consagrada; potser un dels aspectes de les opinions del Papa Francesc en aquesta llarga entrevista que més ha aixecat polseguera en parlar de l’homosexualitat dins la vida consagrada.

Ens afecten concepcions ben arrelades a la nostra societat com la por al compromís de per vida, al “per sempre”, mentre que comunitats envellides s’aferren a les seves cases i a la seva rutina com a únic element de trobar seguretat. Sempre ens hem de preguntar que vol Déu de nosaltres en cada situació, perquè l’Esperit bufa allà on vol. Evitant el triomfalisme, la “fecunditat in vitro” com diu el Papa Francesc de les noves formes de vida consagrada; ni som el Messies ni ens hem d’allunyar de l’Evangeli on després del diumenge de Rams ve la passió i el calvari abans de la resurrecció.

Vida de fraternitat.

La nostra ha de ser una vida de fraternitat veritable, cal molt sovint mossegar-se la llengua cosa que creu el Papa Francesc que és un dels millors consells ascètics i un dels més fecunds; no murmurar com repeteix tant cops sant Benet a la Regla. Cal dialogar perquè la diversitat és riquesa, exercint una autoritat amb escolta, la primera paraula en la Regla de sant Benet, amb ajuda al discerniment d’igual a igual, més sana, més fraterna, estimant, preocupant-nos pels altres. Cal fugir de la mundanitat i també de tancar-nos en nosaltres mateixos en unes comunitats o en una Església autoreferencial. En definitiva descobrir que vivim una vida al servei de Crist al servei dels altres. Tot això ens ho diu el Papa, certament, però ens ho diu un religiós, algú que ha viscut anys i panys en comunitat, que ha ajudat a moltes vocacions a créixer, algú a qui la vida consagrada és part de al seva mateixa vida i part fonamental i tot plegat es nota.

Us recomano aquest llibre, el Papa sempre parla amb estil planer però directe, incisiu que ens toca, que ens fa pensar, que ens interroga i ens qüestiona i tant més en aquest cas als qui vivim la nostra fe d’una manera particular, o millor dit intentem viure la vida consagrada. No perdem mai de vista que és consagrada, dedicada a Crist i als germans, no oblidem mai els nostres vots, el nostre compromís com mai no l’ha oblidat el Papa Francesc.

Intervenció de Rosa Masferrer, religiosa de Sant Josep de Girona i vicepresidenta de l’URC

Introducció

El vespre abans que el P. Màxim em convidés a asseure avui a aquesta taula, vaig descobrir un verset bíblic que no recordava haver-lo llegit ni considerat mai. Fent-me aturar d’una manera especialment sorprenent i sense trobar el motiu concret.

“El Senyor de tothom

no recula davant de ningú.

No l’impressiona ni poc ni molt la grandesa

perquè Ell ha fet el petit i el gran.

La seva providència és igual per a tots”  (Llibre de la Saviesa 6,7)

Quan em va proposar intervenir en aquesta presentació, tot seguit vaig recordar aquest verset i sense  massa esforç vaig pensar que El Papa Francesc  s’hi acostava molt.

Les seves paraules i sobretot els seus gestos ens fan reconèixer que   “és pastor de tots”: no recular davant ningú, no impressionar-se ni poc ni molt davant la grandesa, i procurar “ser” per a tothom, no és cosa de principiants sinó d’apòstols experimentats i configurats amb el Senyor.

Salvant les diferències obvies, jo crec sincerament que aquest verset li escau i és aplicable al Papa Francesc. I un cop llegida “LA FORÇA DE LA VOCACIÓ” cada vegada hi veig més semblança. El mateix autor, d’alguna manera, ho diu al final: “He pogut veure durant la conversa un home gegant i senzill al mateix temps, un home de Déu...” i també “En les seves paraules hi ha veritat, saviesa i passió” (pàg. 93)

Bé, us he de dir que per estrany que resulti per aquestes i altres coses, d’alguna manera ja havia començat a llegir el llibre abans que tingués el document a les mans.

Dit això passo  a compartir algunes impressions rebudes de la lectura.

Impressions/Constatacions...

1.       Podem córrer el risc de  creure que com que hem anat seguint més o menys al Papa Francesc en els seus discursos, intervencions, escrits, etc...que ja no hi pot haver novetat o pensar: què més podem saber que no hagi dit abans? I així fer una lectura ràpida o distreta.

2.       El què realment perseguia l’autor de que  “...més aviat  en lloc d’una entrevista, en el fons volia que fos una conversa” Crec que ho ha aconseguit. Descobrireu que en llegir el llibre, us trobareu com s’hi hi estiguéssiu pel mig. No ho dic només pel to càlid, reposat i franc de les preguntes i respostes. Sinó perquè directe o indirectament és una invitació a respondre al ...i tu què en penses d’això? Què hi dius?... I això et fa aturar la lectura, a anar endavant i endarrere per copsar el significat de les respostes, per contrastar, fins i tot per reflexionar i contemplar, etc.  Ens convida a interactuar. És un bon exercici de revisió de la pròpia vida consagrada.

3.        Hi ha alguna resposta que aparentment s’allunya de la pregunta formulada, o simplement dius... “no respon al què se li pregunta!” ... però molt aviat te’n adones que sí que respon  i ho fa en allò que realment creu o... l’ha mogut profundament. Per exemple:  la primera qüestió plantejada. Se li pregunta per pensaments i sentiments  respecte de la vida consagrada que ha conegut, viscut o que avui veu i no respon  ni amb una cosa ni amb l’altra sinó... amb el motiu que fa pensar i sentir:  una vida consagrada viva, senzilla, treballadora. La tendresa, la frescor de viure la consagració.  (Pàgs. 18-20)

O quan li pregunten per la fecunditat de la vida consagrada, abans no apunta una resposta clara, passa per diferents temes.

Què resulta més interessant, novedós, significatiu

De la mirada al passat

·         Del camí de renovació postconciliar tots en som coneixedors de com han estat transitats. El Papa Francesc ho resumeix en tres paraules: lent, fecund i desordenat,  però la preocupació del Papa d’ahir i d’avui és “quan aquests processos de canvi venen capitanejats per la ideologia” La vida consagrada no pot ser reduïda a una ideologia, diu el Papa, ni ser interpretada per cap d’elles. Ens alerta també de les noves congregacions que neixen amb un caire massa pelagià.  L’observança de les normes és obvi, però que la rigidesa en l’observança  de coses superficials no és cristiana.

·         L’equilibri en aquests processos de renovació s’aconsegueix quan es camina buscant criteris evangèlics i de diàleg amb els signes dels temps. QUAN ANEM CERCANT VIURE EN EL MOMENT ACTUAL LA SITUACIÓ DE CONSAGRACIÓ. (NOVEDÓS)

El nou rostre de la vida consagrada: LA FACILITAT PER ENCARNAR-SE. Les congregacions van sortir cap en fora ... i s’hi van quedar. (pàg. 32) Però amb una temptació: anar als pous de petroli vocacionals. Això d’anar a pescar ... no està bé. Si hi vas , t’hi quedes i et fecund.  O sinó, més val que no hi vagis. (pàg. 32)

·         Com a tasca pendent en el camí de la renovació Rescatar allò més autèntic del carisma fundacional. Mirar el passat amb gratitud sí, però no com una peça de museu sinó amb la mirada de qui vol trobar l’arrel inspiradora. (pàg. 34) El Papa parlarà de memòria fecunda, perquè no serà possible respondre als desafiament d’avui sense respondre amb passió. I aquesta passió no és altra que una passió enamorada de Jesús. Sense això no hi ha futur.

La presència de Jesús és la força de la vocació consagrada. (pàg.36)

·         Les arrels. El papa Francesc insisteix en  això i ho dirà també més endavant. Que els joves no deixin de parlar amb els grans. Els primers caminen ràpid, però la gent gran coneix el camí.

Del viure el present amb passió

·         L’adultesa de la vida consagrada i ser un bon religiós /sa avui, passa per desenvolupar el do del discerniment i l’acompanyament. Avui hem de jugar nosaltres mateixos i sortir buscar un mateix la voluntat de Déu. (pàg. 41): en comunitat, amb els superiors, o també sol.

·         Grans reptes forces escasses:

o   Fent un pas endavant

o   Confiant en Déu

o   Treure la càrrega de sobre,

o   lluitar amb les meves coses: afronto la vida i les coses amb allò que és propi de mi, allò que sóc;

o   Distingir entre obres i feines (pàg.43)

o   Discerniment: cal fer preguntes amb claredat i respondre en veritat.

·         En Pastoral Vocacional...L’exposició profètica: la força que la vida consagrada mostra a l’hora d’arribar al cor. Quan la vida consagrada té força en els que la viuen:

o   Arriba al cor

o   L’encén

o   Llegeixen el missatge

o   S’apunten

·         Instituts i convents amb “cert èxit vocacional. Què en pensa?

Res a dir quan a que l’Esperit bufa quan vol i a on vol, però em crida l’atenció que aquest fenomen vagi acompanyat ,a vegades, d’un cert triomfalisme (i el triomfalisme no em convenç, desconfia). El triomfalisme no és la fecunditat de l’Evangeli. Jesús no hi és pel mig. I si hi es, és per dir-te: tu prepara’t per allò que et ve.

·          Noves formes de vida consagrada. La regla de les “tres P”: Pobresa (és clau. No només aquí sinó en molts altres aspectes), Pregària ( La vida consagrada ha de tenir una vida d’oració seriosa: s’ha de resar bé. Resar bé es situar-se bé davant Déu, adorar-lo [és una finesa com aprofundeix el papa en l’adoració] etc...)Paciència: bellíssima també l’explicació sobre la paciència. No només aguantar-se sinó agermanar aquest aguant (Pàgs. 57-59)

·         Quan al tema de la formació (Hi dediquen unes 8 preguntes) toquen varis assumptes: formadors, les conseqüències d’una mala formació, formació permanent, formació integral

o   Tasca artesanal: Valorar a la persona tal com és, tal com ve. Per poder-la acompanyar: transmetre, escoltar i ensenyar a discernir. Avui és molt complicat –diu el Papa-  el formador (homes i dones de pietat, discerniment i paciència) compte amb el CARISME, LES NOCIONS, L’EXPERIÈNCIA DE LA VIDA CONSAGRADA, L’EVANGELI  i... que Déu t’ajudi

o   Clericalisme, aristocràcia, elitisme: conseqüència d’una mala formació. Que també s’escola a la VC. I que no cal ser clergue per ser clerical. La proximitat amb la gent, la inserció en el poble de Déu ...és qui en definitiva ens ubica.

o   Límits - Acomboiar: (acompanyar algú d’un lloc a l’altra per tal de protegir-lo) Quan el formador veu que algú no porta bé els límits. No maltractar els límits, no furgar els límits.

§  Oferir el què vulguis donar i el què ell pugui rebre

§  Deixar la porta oberta

§  Sostenir, ajudar

o   Hi ha límits que no es poden tolerar en la formació. No es podran acceptar ni admetre,  però cal ajudar-los a que s’encaminin a un altre lloc, no els hem d’abandonar. Els hem d’orientar.

  • Perquè la diversitat esdevingui una veritable riquesa: El diàlegés el camí: posa ordre a la varietat de punts de vista i va creant harmonia. El diàleg però és un art que s’ha d’aprendre. També l’escolta. Si no escoltes al teu germà com vols escoltar Déu? Si no tens paciència amb el teu germà com li tindràs paciència a Déu?
  • La mundanitat espiritual: Una de les grans temptacions de l’església i de la vida consagrada. És una qüestió de criteris. Que s’amaga sota aspecte de bé. La mundanitat s’enganxa. Cal ascesi, però només serà efectiva si neix de l’amor i de la contemplació de Jesús. Jesús mateix en l’últim sopar no diu que ens aparti del món sinó que ens defensi de l’esperit del món.
  • Vida comunitària. El consell més fecund: “mossegar-se la llengua”. I alguna cosa més... que fa posar en marxa una caritat activa i una vivència de l’Evangeli en estat pur: la correcció fraterna.
  • La pobresa: N’ha parlat sovint en referència a altres temes. Quan directament se’l pregunta en què s’ha de notar la pobresa avui en la vida consagrada respon sense pestanyejar ni pensar: EN TOT. La pobresa s’ha de viure. S’ha de viure amb alegria i se’n fa festa. Pobresa és estar al servei real dels germans.

Mirar cap al futur amb esperança

  • Quina opció ha de fer avui l’Església, la Vida Consagrada? El Papa Francesc no s’atreveix a parlar d’una opció clara, però si que té molt clar què hi ha d’haver a la base de tota opció: CAMINAR EN PRESÈNCIA DEL SENYOR.
    • Caminar
    • Caminar en la presència del Senyor
    • Caminar en la presència del Senyor cercant la perfecció i essent íntegres.

Si no és així.... Estem morts! (ho dic jo) .Ell diu que la vida consagrada aleshores haurà perdut.

  • Parlant dels processos de transformació veritables i el què ha de prevaler-hi el Papa respon:
    •  L’horitzó on cal situar-se sempre és el mateix que el de l’Església. Posar-se de cara o sortir al pas del qui ve, del qui torna que no és ningú més que el Senyor.  I de camí... discernir els signes dels temps.
    • I el què ha de prevalerés la missió. Aquí el Papa recupera una expressió que fa servir el Cardenal Bocos: Freqüentar el futur. Freqüentar el què ha de venir. Ficar-hi el nas. Freqüentar-lo sense perdre el present ni la memòria.
  • No hi ha veritable profecia sense memòria. I això no és un joc de paraules. Quan arribeu a aquest punt veureu quina capacitat té el Papa per desentranyar i donar sentit a aquesta afirmació. Tinc la temptació de dir-vos- ho , però no ho faré. Només diré que és rica  la dinàmica que s’estableix entre els protagonistes de la memòria i els de la profecia. Quan els de la memòria són generosos, els de la profecia es troben amb coses que no s’esperaven i recreen envers el futur allò que reben.
  • Discernir amb els pastors. En aquest punt el papa és molt clar. No discernir només des de nosaltres mateixos.  Inclusió dels pastors en el discerniment. Podem no arribar a un acord satisfactori, però no els podem excloure. Poden haver pastors i consagrats que cap d’ells sàpiguen discernir... llavors s’ha de fer com es pot.
  • L’educació com a lloc de frontera. Educar és guanyar sempre. On hi ha ignorància , hi ha tenebra. Posar-hi llum i educar és fer créixer el bé en la persona i fer fora el diable. La veritat la bondat i la bellesa són de Déu. Guanyar aquí és guanyar per a Déu. El qui no és educat i no potencia les seves capacitats de bondat, de veritat i de bellesa, queda pel diable.

El Papa Francesc concep l’educació veritable es aquella que guarda un equilibri entre els tres llenguatges humans: el de la ment, (pensar bé) el cor (sentir bé) i el de les mans (treballar be). Es tracta d’ensenyar de forma coordinada  a pensar bé, sentir bé i treballar bé.

  • Servei sí. Servitud no. Francesc és molt contundent i clar en aquest punt. La vida consagrada està cridada a servir. Per desgràcia en l’imaginari col·lectiu s’ha pogut considerar injustament les religioses com de segona i de vegades, han estat utilitzades com a criades.... restes d’una mentalitat principesca!! això no m’agrada diu el Papa. Utilitzar les religioses com a personal de servei particular, cosa que de fet no és propi d’elles, potser els estem negant la seva pròpia vocació i el seu carisma. Avançar en igualtat és cosa bona, però segueix dient que, tampoc m’acaba de convèncer les religioses que assumeixen estils masculins.
  • Conversió ecològica i vida consagrada. No podem perdre la dimensió de fraternitat amb tota la creació. Podem acabar essent una aristocràcia allunyada de la fraternitat universal.

Som cridats a prendre una major consciència que la defensa de la creació és, en el fons, prendre consciència que tot esdevindrà nou.

Missatges fonamentals que llança el Papa Francesc a la Vida Consagrada “activa”

·         El primer de tot començaré pel final: són les últimes paraules del Papa Francesc: “A les persones consagrades que llegiran això només els diria que visquin amb alegria la seva vocació que aquí rau la seva força: La Força de la vocació: El Papa ho repeteix i aplica varies vegades al llarg de tota la conversa:

La força de la vocació     Està al darrera de la tendresa i de la  frescor en què es viu la vida consagrada (19)

La força de la vocació     Està en la presencia de Jesús que ho és tot (36) Viure a fons la crida de Jesús enamorat. (pàg. 20)

La força de la vocació     és el què veuen quan vivim la consagració amb alegria (55)